BOLO DE 3.27 A LA PLANETA

26 I 27 DE GENER DEL 2008

CRITICA APAREGUDA AL DIARI DE GIRONA
Un sis a traïció autèntic
Marta Pallarès

"Tres vint-i-set", de Carles Mallol. Direcció: Carles Mallol. Interpretació: Elies Barberà, Marta Corral, Marc Garcia, Marta Montiel, Albert Puigdueta i Elisabet Vallès. Escenografia i vestuari: Ricard Prat. II·luminació: Guillem Gelabert. Sala La Planeta, 26/01/2008.

Tres vint-i-set és el número de l'habitació d'un hotel que amaga bastants secrets. I és que uns quants cops per setmana, s'hi troben un home i una dona, casats però no pas entre ells, i hi passen la nit entre crits i gemecs. Uns sorolls que, val a dir-ho, estan tornant boig el recepcionista de l'hotel, cada cop més obsessionat amb el sexe i amb la dona que ocupa l'habitació. Mentrestant, al pàrquing del mateix hotel, el marit d'aquesta dona (o potser el marit confós d'una altra, vés a saber) espia l'hotel en la companyia d'una amiga que voldria ser quelcom més que això.
Per acabar-ho d'arrodonir, segons la ment un xic pertorbada d'una taxista, les tres vint-i-quatre és l'hora exacte en què els extraterrestres arribaran a aquest pàrquing i l'abduiran. Aquests sis personatges compartiran espai i temps, tot i que alguns mai no arribaran a coincidir entre ells, per donar forma a una trama brillant i molt ben resolta (això, tot i tenir en compte que el final queda totalment obert).
Precisament, un dels principals encants de Tres vint-i-set, una obra dirigida i escrita per Carles Mallol, és la multiplicitat d'interpretacions que s'hi poden trobar. Mai sabrem si realment la dona de l'habitació era l'autèntica muller de l'home que espiava, mai sabrem si el repugnant i obssessionat recepcionista de l'hotel va acabar consumant les seves ànsies de violació amb ella, ni si els extraterrestres es van presentar a la cita, ni tampoc la identitat de la persona atropellada enmig de l'espessa boira de la matinada (i és que gairebé tots els personatges tenien números per acabar sota les rodes del cotxe). Els interrogants queden tots gairebé igual d'oberts que al principi de la representació.
Com passa habitualment en aquestes obres de factura radicalment contemporània, l'escenografia suggereix més que no mostra, és el públic el qui s'ha d'encarregar de dibuixar les parets de les habitacions, les portes, els llits i els penja-robes. Aquest és un altre dels grans encerts de l'obra, ja que ens permet veure junts els sis personatges, tots tan lligats entre ells, però al mateix temps tan separats l'un de l'altre per les mentides, la gelosia, o l'amor no correspost.
Les interpretacions són àgils, i els diàlegs aporten sovint un toc d'humor força necessari per descomprimir de la brutalitat d'algunes situacions. Els moviments escènics estan ben definits, i ens permeten anar alternant les situacions que passen en els tres espais marcats: l'habitació de l'hotel, la recepció i el cotxe aparcat al pàrquing.
Val a dir, a més, que La Planeta dissabte estava plena de gom a gom d'adolescents i alguns dels seus professors: per temàtica i estètica, Tres vint-i-quatre és de ben segur molt recomanable per a les noves generacions d'espectadors teatrals.
En sortir de la sala, es té la sensació d'haver vist alguna cosa innovadora i fresca amb un punt de risc molt interessant. Acostumats a la narrativa tradicional i als finals propis de made in Hollywood, s'agraeix de tant en tant que algú al final de l'història deixi una porta oberta i que doni al mateix espectador, l'oportunitat que sigui ell el qui s'hi apropi, si així ho vol, i doni un cop d'ull furtiu dins d'aquesta peculiar habitació d'hotel.